Orient Mitjà
Ghassan Saliba Zeghondi.
No és fàcil entendre l’estratègia de l’administració Obama en la nova articulació d’una aliança internacional contra el terrorisme, molts elements històrics, la composició de l’aliança, i la forma posen interrogants sobre els objectius reals dels EE.UU.
Elements històrics, que culpen a EE.UU. i els seus aliats europeus, com el cas de França, per alimentar als grups jihadistes tant a Afganistan, a Iraq, a Líbia, i a Síria. Tots coneixem de l’enviament de diners, armes i la facilitat per a enviar gihadistes de tot els països del món a Síria sota el paraigües de combatre al règim sirià, o a Líbia per a combatre el règim d Mouamar El Gaddafi. Podem citar una llista interminable d’exemples d’aquesta política.
La confusió és major si coneixem la llista de països que formen aquesta aliança, sobretot a nivell regional: Qatar, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Bahrain, Jordània, i Turquia. Són els mateixos països que han finançat i han donat suport logístic als grups jihadistes, entre altres a l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, i a Jabhat Al Nasra. Són els que han alimentat el discurs salafista i wahhabita d’aquests grups, a través del seus territoris com el cas de Turquia i Jordània han arribat al seu destí a l’Iraq i Síria. És prou conegut el paper de Qatar i Turquia com a mediadors entre aquests grups terroristes i governs de la regió o del món pels casos de segrest (el cas de ciutadans libanesos segrestats el 2011, i com és el cas actual del segrest de 33 soldats de l’excèrcit libanès), o en el cas dels mateixos ciutadans i militars turcs que van ser segrestats en la darrera ofensiva de l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria a la ciutat de Mussel, en Iraq. Sense dubta, un govern que té la capacitat de jugar el paper de mediador amb aquest grups, és un govern que té influència financera o logística sobre ells.
El tercer element de dubte, és la forma. Perquè EE.UU. no vol una cobertura legal de les Nacions Unides sobre un objectiu que té el suport i la unanimitat internacional? Perquè no vol la participació d’altres grans potències que ténen influència en la regió, i estan compromesos des de fa molt temps en combatre a aquests grups, com el cas de Rússia, i Iran? Perquè EE.UU. vol actuar de forma unilateral amb la participació d’imatge i simbòlica d’alguns països del golf que històricament són els mateixos que finançen i donen suport a aquests grups? L’altre interrogant sobre la forma, és sobre el tipus d’acció militar, el bombardeig des de l’aire que a Somàlia, al Iemen, al mateix Iraq o Pakistan, pot provocar morts, però no debilita, ni acaba amb el terrorisme, i moltes vegades amb un gran preu de víctimes civils, víctimes conegudes pel vocabulari militar americà de “colaterals”.
Tot són interrogants, que fa difícil en aquest moment respondre de forma contundent i amb certesa sobre l’estratègia, els objectius i el resultat de la política de l’administració Obama. Existeixen tot tipus d’anàlisis, hipòtesis panoràmiques del futur, rumors, i fonts informatives contradictories de centres d’estudis i també de serveis secrets i de seguretat. Efectivament estem davant de varies hipòtesis:
1- Que l’administració Obama, en la realitat no té estratègia clara, ni objectius clars, tota aquesta moguda de l’anomenada “aliança contra el terrorisme”, tant a nivell de discurs i accions militars des de l’aire, són d’imatge i de consum davant l’opinió pública dels EEUU sobretot després de la decapitació dels 2 periodistes nord-americans, i no per els milers d’iraquians i siris assassinats per aquests grups terroristes. Incloure en la seva aliança a països que han donat i dónen suport als grups terroristes també és una forma de netejar la cara d’aquests països aliats dels EE.UU. Tot és una actuació d’imatge i consum sense cap efectivitat sobre el terreny, ni té res clar, quin governarà el territori alliberat dels grups terroristes.
2- L’estratègia de l’administració Obama és la continuació de l’estratègia històrica dels EE.UU., crear i donar suport als jihadistes com instruments per provocar les divisions sectàries, de fomentar l’odi entre diferents grups religiosos i ètnics, per desmembrar als estats en miniestats religiosos, el que coneixem com “un nou ordre regional”, miniestats confrontats i dèbils que necessiten de forma permanent la protecció de les potències estrangeres i concretament dels EE.UU. En aquesta hipòtesis, l’administració americana ha dissenyat un paper definit per als grups islamistes, tant pels Germans Musulmans com pels diferents grups jihadistes, si surten del guió definit, com ha fet l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (en declarar un Estat i un califat), cal intervenir, per tallar les ales i per a redirigir i obligar a aquests grups a tornar al guió original, un instrument de por i tensió i no un protagonista que va per lliure. En la mateixa lògica, aquests instruments serveixen també per a justificar en un moment idoni com pretext per a intervenir militarment o a conservar bases militars en diferents països de la regió. Després que Obama hagi descartat l’enviament de tropes terrestres, des de la mateixa administració americana s’ha filtrat la possibilitat d’enviar 500 soldats a l’Iraq.
3- El clima de distensió i les negociacions entre EE.UU. i l’Iran han arribat a un punt avançat i cal preparar el terreny d’un nou ordre regional, on l’Iran tindrà un paper de soci i no d’enemic. Diferents indicis apunten en aquesta direcció, el desenvolupament de la situació al Iemen en favor de l’oposició recolzada per Iran, en pocs dies, els partidaris dels Huziins, i el partit conegut com “Partisans de Déu” han aconseguit dominar la capital Sanaa, i controlar els ministeris i quasi totes les brigades de l’excèrcit iemenita sense cap resistència, i obligar al president de la República a signar un acord que reconeix la participació al poder d’aquest grup i també del “Moviment del Sud” antics dirigents del Iemen del Sud que reivindicaven major autonomia. Això no és un fet aïllat, ningú pot dubtar de la importància estratègica de Iemen en la península àrabica, en l’entrada del mar Roig, i a la banya d’Àfrica, però concretament, la importància del Iemen per a Aràbia Saudita resideix enla llarga frontera, i que històricament exerceix influència sobre la política iemenita. Els darrers contactes entre l’Iran i Aràbia Saudita, particularment la reunió esperada des de fa molts anys entre els ministeris d’exteriors dels dos països, ens dónen un indici d’un canvi en les relacions entre els dos països, de relació de tensió, d’acusacions mútues, a una relació en l’actualitat de bon veinatge i d’amistat, i segurament poden parlar per compartir i pactar interessos i influències a tota la regió. Les declaracions dels ministeris d’exterior tant del príncep Faisal sobre unir esforços contra el terrorisme, i que la prioritat actual de la política d’Aràbia Saudita ja no és enderrocar el règim sirià sinó combatre a l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, i la declaració del ministre d’exteriors d’Iran El Zarif, que ha obert una nova pàgina de relacions entre els dos països, i que Aràbia Saudita ha “adaptat” la visió de la política iraniana. L’apropament entre els dos països ha tingut el seu primer resultat en Iemen, però es pot també expandir a tota la regió d’Orient Mitjà, segurament al golf, però també a l’Iraq, a Síria i al Líban. Tot aquest moviment no és pot produir, i menys pels dirigents saudites, sense la benedicció de l’administració Obama.
L’administració americana posa actualment com a prioritat en la seva política exterior, aïllar a Rússia en la regió i al món, si això passa per trencar l’eix Rússia-Iran-Síria, a través de reconèixer un paper de potència regional per a Iran, a expenses de Turquia, ho faran sense vacil·lació. L’apropament americà-iranià s’ha traduït a l’Iraq, en la dimissió de Maliki i en pactar un govern que contenta a l’administració Obama i també a Iran, això també tindrà la seva traducció a Síria i al Líban. Les respostes sobre els darrers atacs aeris americans a Síria contra l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant i bases de Jabhat al Nasra, és tèbia per part d’Iran, es va limitar a demanar “que han de tenir el permís del govern sirià”, i per part del govern sirià, la resposta va ser entesa com suport i vist i plau, la declaració del representant de Síria a les Nacions Unides i del mateix ministre d’exteriors de Síria en confirmar que el govern sirià va ser informat 24 hores abans de l’inici dels atacs, també la mateix resposta del president Bashar Assad, en una declaració feta immediatament després dels atacs que “Síria dóna suport a totes les iniciatives internacionals per a combatre el terrorisme”. Els missatges encara contradictoris de l’administració Obama sobre Iran i Síria, sobretot el repartiment de papers entre Obama i el seu secretari d’Estat John Kerry, d’un part són reaccions naturals d’estira i afluixa en el disseny de la regió encara no tancat i d’altre banda l’interès i la intenció de l’administració Obama de no provocar a Israel i al lobby jueu als EE.UU.
Tot això no és una ciència exacta, d’un part, la pregunta lògica de si el règim iranià trencarà l’eix i l’aliança amb Rússia i el bloc dels BRICS, o considera el reconeixement del seu paper per part dels EE.UU. com una concessió i una victòria contra el gran diable, d’altre banda, Rússia encara té força per influir en la regió i més concretament a Síria, el mateix dia del bombardeig americà a Síria, una flota militar russa va arribar al port de Tartus a Síria amb noves armes per a l’exercit sirià ( míssils terra-terra, míssils antiaeris,…). Rússia també té un nou aliat en la regió que és Egipte, amb tot el pes demogràfic i geogràfic d’Egipte, el president Sissi ha signat acords militars amb Rússia, i ha recuperat a Rússia com el seu proveidor més important d’armes per a l’exercit egipci, quan l’administració americana encara és incapaç d’establir relacions normalitzades amb el nou règim egipci.
En qualsevol de les hipòtesis, les conseqüències sobre els pobles de la regió són nefastes, l’objectiu és destruir els Estats, destruir la convivència, i mantenir el domini dels EE.UU. sobre la regió i la nostra riquesa. S’està jugant amb el destí dels pobles de la regió sense el seu consentiment, o sense saber quin futur els espera, també cal denunciar que l’opinió pública tant dels EE.UU. i Europa tampoc està informada, el que es diu, el que apareix a primera vista no és la veritat, s’ha generalitzat la mentida com una forma justificada per fer política i també en les relacions internacionals, sense tenir en compte les conseqüències sobre les vides de les persones i el futur dels pobles. És greu que el rei d’Aràbia Saudita, o Erdogan, o el príncep de Qatar menteixin, però és catastròfic per a la humanitat que el president d’un Estat que es considera la primera potència mundial, i l’altre que té la nostàlgia d’una potencia mundial, que els presidents Obama i Hollande menteixin.
Ghassan Saliba Zeghondi.