EL MON ÀRAB
UN PROJECTE NACIONAL, DEMOCRÀTIC I LAIC HA DE SER LA RESPOSTA DELS POBLES ÀRABS AL NOU ORDRE REGIONAL QUE VOLEN IMPOSAR ELS EE.UU., EUROPA I ISRAEL
El desenvolupament de la situació a l’Orient Mitjà ens posa davant d’un escenari de màxima perillositat i complexitat, els darrers esdeveniments en diferents llocs, des de Iraq a Síria o Palestina demostren que no són fets aïllats, tot al contrari estan relacionats, són causa i conseqüència d’un mateix procés, i amb fil comú la política colonial i neocolonial de les potencies que han dominat la regió i intenten preservar aquest domini.
La situació actual en un gran mesura, és fruit de la política d’engany de les potencies guanyadores de la Primera Guerra Mundial (França i Anglaterra), i que s’ha sumat posteriorment els EEUU. Els acords de Seyks–Picot el 1916, entre França i Anglaterra de dividir la regió àrab, crear estats i fronteres artificials, enganyant a la resistència àrab que va lluitar contra l’Imperi Otomà amb la promesa de crear un Estat Àrab Unificat, i posteriorment el 1917 amb la promesa de Baulfort de la creació d’un Estat jueu en Palestina inspirat pel moviment sionista en Europa.
La política d’engany, des de el principi del segle XX, iniciada por les potencies europees i complementada a partir dels anys cinquanta pels EE.UU., els objectius són sempre els mateixos, dividir el món àrab per a controlar les riqueses, controlar el punt de trobada de 3 continents, passos marítims, i instal·lar un estat artificial jueu, i dotar-lo militarment i econòmicament com un punyal que divideix l’orient àrab del Magreb. A aquest Estat basat sobre l’ideari sionista (un estat per als jueus) cal buscar-li una viabilitat ideològica de justificar l’existència d’un poble i un estat purament basat sobre la religió.
Els dos objectius, controlar directament o indirectament la regió i preservar la justificació ideològica d’un estat jueu i la seva superioritat en la zona han marcat tota la política dels EE.UU. i dels governs europeus al llarg del segle XX i fins ara. Sense dubte, no tot és un complot extern, els règims àrabs de tots els colors han jugat a afavorir aquests objectius, uns són reaccionaris i monàrquics instal·lats i protegits per les potències occidentals i es mantenen a base de la repressió contra les llibertats publiques i privades en nom de la religió, i en una oligarquia que concentra el poder i les riqueses en unes famílies que es presenten com defensores de la religió o descendents legítimes del profeta, el paper d’aquests règims reaccionaris és obvi i clar. El que mereix un debat i reflexió, és el fracàs dels règims i les forces polítiques que han arribat a governar a partir dels anys cinquanta en diferents i importants països com Egipte, Algèria, Iraq, Líbia, Síria sota la paraigua de la lluita nacional per la independència, i la unitat del món àrab i amb un discurs antiimperialista. Un anàlisi des de l’esquerra àrab bàsicament des de sectors del moviment marxista i comunista àrab han coincidit en responsabilitzar aquest fracàs en la política de les forces nacionalistes àrabs per crear línies divisòries artificials entre la lluita nacional, la lluita pel desenvolupament econòmic i social, i la lluita per les llibertats públiques i la democràcia; malgrat les mesures socials preses al començament, com són la reforma agrària i les nacionalitzacions d’alguns sectors i intents d’una industrialització, però aquestes mesures han quedat en la corda fluixa en el joc d’equilibri entre la dreta i l’esquerra en el mateix moviment nacionalista en el poder, sense comptar amb la potencialitat del poble i de les classes socials que poden defensar i tenen interès en desenvolupar aquestes conquistes socials i nacionals, tot al contrari, sota l’eslògan de la prioritat nacional, s’ha anul·lat la dimensió social, les llibertats democràtiques i la participació. Aquests mateixos règims han anat girant a la dreta, a la liquidació de les conquistes socials, a la privatització del sector públic, en la corrupció i en el autoritarisme, i alguns han anat més lluny en caure en la traïció nacional.
LA GUERRA CONTRA IRAQ I EL NOU ORDRE REGIONAL
A partir de la segona guerra del golf, al 2003, l’objectiu dels EE.UU. i Europa va ser manifestat en boca de la ministre de l’administració de Bush fill, Condoleezza Rice, provocar “l’anarquia constructiva per a un nou ordre a l’Orient Mitjà”. Aquesta declaració de Condoleezza Rice no representa una novetat en política de l’administració del EUA, sinó una continuació de la política de Kissinger a Xipre a finals dels seixanta, i al Líban durant la guerra civil, la novetat consisteix en la forma tant clara de dir les coses. El nou ordre en Orient Mitjà no és més que provocar guerres internes en els països àrabs, provocar confrontacions religioses i ètniques per arribar a modificar les fronteres creades a 1916, de Seyks-Picot, no en la direcció d’unir als països àrabs, sinó al contrari desmembrar els estats actuals en miniestats confessionals i religiosos dèbils, que justifiquen l’existència de l’Estat d’Israel, com un estat també religiós però el més fort i dominant sobre el resta. En aquest pla de reordenació de l’Orient Mitjà cal acabar amb tota la diversitat que representa el món àrab, entre altres acabar amb la presència del cristianisme àrab en la regió, tancar amb l’origen oriental del cristianisme, fer desaparèixer tota relació entre el cristianisme amb el seu origen d’Orient, per arribar a presentar el cristianisme com un producte històric d’Occident i per a justificar la teoria de la guerra de civilitzacions. Israel ha reduït la presència del cristianisme a Palestina a una cosa simbòlica més turística i d’imatge que real, la població cristiana a Palestina se ha reduït del 22% de la població al 5%. Aquest objectiu occidental el complementa els instruments dels salafistes, takferistes i les diferents ramificacions d’Al Qaeda (Estat Islàmic de l’Iraq i Llevant, Jabhat el Nasra…) creats per Europa i EE.UU. i les seves marionetes en la regió de règims reaccionaris del golf i Turquia, aquest objectiu el complementen a l’Iraq, Síria, Líban, Egipte, Jordania, el que està passant als cristians i altres diversitats al Moussel d’Iraq és un exemple clar. No és lluny d’aquesta lògica la darrera oferta del govern francès de facilitar la marxa dels cristians iraquians del seu país.
L’ocupació d’Iraq i al 2003, el pla de Paul Bremer de destruir l’Estat iraquià i fomentar les divisions confessionals i ètniques, i utilitzar a Qatar, Aràbia Saudita i Turquia per a finançar a grups salafistes i jihadistes relacionats amb Al Qaeda, entre aquests grups, l’Estat Islàmic a l’Iraq i el Llevant (EIIL), al mateix temps el mateix pla era de donar suport a la política sectària dels governs centrals iraquians amb el suport d’Iran, tots han jugat per portar el país a una situació de divisió de facto, que es tradueix darrerament en la proclamació d’un Estat islàmic en una part del territori iraquià. Han aconseguit a la pràctica dividir Iraq en tres estats dèbils, i destruir-lo com a potència regional que pot representar un perill sobre la superioritat d’Israel.
OCCIDENT I EE.UU. REPETEIXEN LA MATEIXA JUGADA A SÍRIA I A EGIPTE
A Síria han jugat al mateix joc. Els EE.UU., França, Anglaterra, Turquia, Qatar, Aràbia Saudita, han frustrat una revolució democràtica i pacífica per un canvi legítim que reivindicava un part important de població siriana, a una contrarevolució manipulada i finançada des de l’exterior, han donat suport als grups més reaccionaris i antidemocràtics, al mateix grups que representa l’Estat Islàmic en Iraq i Llevant (EIIL) amb diferents noms, però amb la mateixa ideologia takferista i excloent (Jabhat El Nasra, Front Islàmic, etc…), amb l’objectiu segurament de no portar la democràcia i la modernitat a Síria, sinó provocar guerres confessionals i desmembrar el país. En cap moment s’han pres seriosament l’oposició “moderada”, sinó que la van utilitzar com un instrument d’imatge, d’usar i llençar, però en el fons l’objectiu era com instal·lar a Síria grups obscurantistes que poden provocar una situació de desmembrament i de divisions irreversibles. Cap expert en la regió pot creure que els americans, els francesos, no sabien que els diners de Qatar, d’Aràbia Saudita, o de Turquia anaven a alimentar a aquests grups jihadistes. Les darreres declaracions de Obama de classificar a l’oposició moderada siriana de “fantasmada” no és una confessió innocent, sinó entra en l’escenari del joc, perpetuar a Síria una guerra inacabable, i destruir un Estat, igual que a l’Iraq, desmembrar a Síria i eliminar una potència també pot posar en perill la superioritat d’Israel.
Els mateixos actors internacionals, EE.UU. i Europa, Qatar i Turquia, tenien preparat el mateix destí per Egipte, en preparar una contrarevolució, utilitzant aquesta vegada als Germans Musulmans i al president Mursi, en donar suport a l’islamització de l’estat, conscient que aquesta política dels Germans Musulmanes divideix a la societat, no és cap projecte cohesionant, sinó de desmembrar a Egipte en general, però especialment han vist l’oportunitat de crear un emirat islàmic entre el nord del Sinai i Gaza, encapçalat per Hamas. La revolució del 30 de juny, els milions d’egipcis que han sortit al carrer no era només contra l’autoritarisme dels Germans Musulmans sinó també en defensa de la integritat territorial d’Egipte. Com s’ha desenvolupat la situació a Egipte després de les revolucions del 25 de gener de 2011 i del 30 de juny de 2013 pot ser legítimament tema de discussió i de debat obert, però el que no està en debat és el perill sobre la integritat territorial i les divisions que representava el govern dels Germans Musulmans.
Ghassan Saliba Zeghondi