MON ÀRAB
L’OBJECTIU ÉS ELIMINAR LA CAUSA PALESTINA
L’actual agressió salvatge israeliana contra el poble palestí, en realitat, la continua agressió israeliana contra el poble palestí, a vegades amb baixa intensitat, a través de la política d’expansió dels assentaments a Jerusalem i Cisjordania, les detencions diàries contra palestins, ara amb una agressivitat d’intensitat alta contra la població de Gaza, igual que el 2008, i el 2012, ara al 2014, té el mateix objectiu: dividir al poble palestí, i impedir la unitat entre les forces polítiques palestines, i liquidar la causa palestina. No és cap casualitat que l’inici de la guerra contra el poble palestí s’inicia la mateixa nit de la declaració d’un govern d’unitat nacional entre l’Autoritat Nacional Palestina i Hamas, amb la perspectiva de la unificació dels territoris de Gaza i Cisjordania sota el govern de l’Autoritat Nacional Palestina.
La nova agressió salvatge d’Israel, que ha causat en 18 dies més de 1.100 civils palestins morts i més de 6.000 ferits, casi tots són civils, i la majoria són infants, dones i vells, té diversos objectius a la vegada, impedir la unitat de les forces polítiques palestines, profunditzar en les divergències entre Egipte i Hamas, i probablement aposta també sobre una divisió de Hamas entre el sector polític de Khaled Mashal i el sector militar de les Brigades de Al Kassam.
En primer lloc, s’ha de reconèixer la gran capacitat de resistència del poble palestí, una resistència heroica que ha produït un canvi important en la confrontació militar, la pèrdua de la capacitat ofensiva d’Israel i per la primera vegada, tota la població d’Israel esta sotmesa a un clima de guerra a causa dels míssils que cauen en tot el territori israelià, al mateix temps, l’intent d’avançar per terra esta provocant moltes baixes en l’exèrcit israelià, prop de 50 soldats morts i un soldat pres, l’únic domini de l’exèrcit israelià és el bombardeig des de l’aire, contra la població civil. Sens dubte, aquesta guerra, marcarà una nova derrota militar per a Israel, els estrategs militars diuen que “l’exèrcit que no avança és un exèrcit derrotat, i la resistència que es manté és una resistència victoriosa”.
La victòria militar, la capacitat de resistir i de crear noves correlacions de forces és una condició per a crear un “equilibri del terror”, de frenar les continues agressions contra Gaza. Israel s’ha de pensar mil cops abans de desencadenar una nova escalada militar, el mateix que ha passat al Líban després de la seva derrota el 2006, però aquest equilibri no és suficient per a imposar una solució justa i duradora a la causa palestina. La capacitat de traduir la resistència militar en una correlació de forces per a exigir el reconeixement d’un Estat palestí independent i la retirada de tot el territori ocupat el 1967, depèn principalment de la unitat del poble palestí, i en evitar entrar en els carrerons de la confrontació de blocs regionals, o la ingerència en assumptes interns d’altres països àrabs. Aquest és el veritable perill sobre la causa palestina, la victòria militar es pot transformar en derrota política si algun grup palestí, i més concretament Hamas, vol utilitzar aquesta resistència heroica de tota la població palestina en confrontació amb la Autoritat Nacional Palestina o entrar en el bloc qatarí-turc contra Egipte. Aquest perill està present, no és casualitat que en els darreres dies, es produeixi 2 atemptats contra soldats egipcis a Al Aarish, en la frontera entre Egipte i Gaza que han provocat la mort de prop de 50 soldats egipcis, i que han produït paral·lelament l’atac del primer ministre turc, Erdogan, contra el president El Sissi d’Egipte, també entra en la mateixa lògica, la cimera celebrada a Paris (França, Anglaterra, EE.UU., Qatar i Turquia) per a tractar el tema de Gaza, sense Egipte i sense l’Autoritat Nacional Palestina. Si Hamas vol conservar la victòria i transformar-la en conquestes per al poble palestí sap que hi ha realitats indiscutibles: la unitat palestina, Gaza forma part de Palestina, s’ha de resistir a Gaza, denunciar el crims de guerra contra la població de Gaza, però no és pot oblidar que la prioritat de la política israelià no és Gaza, sinó l’annexió total de Jerusalem i gran part del territori de Cisjordania, acabar amb la possibilitat d’un estat palestí independent. En un moment on tota la opinió pública està mirant a Gaza, Israel està consolidant el seu domini militar i amb assentaments, està assassinant a joves palestins, està utilitzant totes les formes de repressió per a canviar la naturalesa històrica de Jerusalem. La unitat de les forces polítiques palestines, la unitat del poble palestí és indispensable per a resistir i per a una nova intifada a tota Palestina, això vol dir la renuncia per part de Hamas de les polítiques sectàries que ha practicat durant molts anys. Altres elements que són importants, com la unitat entre els palestins, és d’una banda que Gaza no pot viure a esquena d’Egipte, ha d’evitar entrar en blocs regionals que tenen com objectiu debilitar a Egipte, concretament el bloc qatarí-turc, que dóna suport als Germans Musulmans no només a Egipte, sinó també a Tuníssia, Líbia. Hamas d’altre banda ha d’evitar formar part de la guerra interna a Síria, tenint en compte que el seu potencial militar per a resistir, ve principalment del suport del govern sirià, d’Iran i de Hezbollah, ni de Turquia, ni de Qatar, que en el fons són els aliats d’Israel i dels EE.UU.. En aquesta situació complicada, el conjunt de la resistència palestina ha de tenir la intel·ligència suficient de no caure també en la dinàmica de les divisions internes i regionals. La política d’Israel, dels EE.UU. i d’Europa és dividir i desmembrar la regió per fer desaparèixer també del mapa la possibilitat de la creació d’un Estat palestí i per esborrar la legitimitat nacional del poble palestí.
En referència al paper d’Egipte en el tema de Gaza, el president Sissi s’equivoca si continua confonent tot el poble palestí amb els errors comesos per Hamas, o confon Gaza amb Hamas, i s’equivoca si vol repetir el mateix paper que han jugat els règims anteriors de Moubarak o de Mursi en la qüestió palestina i de Gaza en concret, d’intermediaris i neutrals, si Egipte cau en aquest error, el seu paper regional queda debilitat front a l’altre bloc que fa el mateix paper, que és el bloc turc-qatarí. Egipte si vol guanyar-se un paper important en el futur ordre regional ha de ser a través d’una política de fermesa en suport al poble palestí i la causa palestina, començant amb l’obertura del pas de Rafah a tota l’ajuda humanitària, ajudar a la població de Gaza i influir en la unitat de les forces i organitzacions palestines.
Fer front a la política de divisions i de desmembrar a estats, fer front a l’anarquia constructiva i del seu nou ordre regional, passa segurament per articular un projecte que cohesioni i unificadi els pobles àrabs sobre una base nacional d’igualtat entre ciutadans, i sobre bases democràtiques i laiques, avançar amb aquests principis serà la veritable derrota d’Israel i dels seus protectors internacionals.
Ghassan Saliba Zeghondi